De vegades, em sorprenc recordant decisions que vaig prendre fa anys i pensant: «En què devia estar pensant? Com vaig poder fer allò així?» O, al contrari, em ve al cap un moment brillant, un èxit especial, i penso: «No sé si avui seria capaç de fer tal cosa.»
Et sona?
Amb el temps —i també a base de moltes errades— he après la manera com ens relacionem amb nosaltres mateixos al llarg del temps és important. I molt. No em refereixo només a com ens veiem avui, sinó a com mirem el nostre “jo” del passat i com imaginem el del futur. I si et sóc sincera, moltes vegades no som gens justos amb nosaltres mateixos.
Aquella versió de tu… també eres tu
T’ha passat mai mirar enrere i sentir vergonya per alguna cosa que vas dir o fer? A mi sí. I no pas una sola vegada.
El curiós és que, quan això passa, solem parlar d’aquell moment com si l’hagués viscut una altra persona. Com si aquell “jo del passat” fos un desconegut. I clar, vist des del present —amb més experiència, més perspectiva, una altra sensibilitat— és molt fàcil jutjar.
Però hi ha una cosa important que sovint oblidem:
👉 Aquell “jo” del passat no tenia el que tens tu avui.
👉 No sabia el que tu saps ara.
👉 No sentia el que tu sents en aquest moment.
Va actuar amb la informació que tenia, amb els seus recursos limitats, les seves pors i el seu context. Es va equivocar? Potser sí. Ho hauria pogut fer millor? Pot ser. Però odiar-lo per això, en realitat, és injust.
I creu-me: això no ajuda a avançar. El que ajuda és comprendre i prendre. Fer una retrospectiva honesta, objectiva i compassiva.
Quan idealitzem el “jo” del passat
El fenomen es repeteix, però a l’inrevés, quan recordem moments d’èxit. De sobte, veiem aquella versió nostra com algú brillant, amb talent, segur de si mateix. I pensem: «No sé si ara seria capaç de fer una cosa així una altra vegada…», «Abans estava més inspirat. Ara ja no sóc el mateix.»
I un altre cop: tractem aquell “jo” com si fos una altra persona. Com si nosaltres, avui, fóssim una còpia pitjor. Res més lluny de la realitat.
Sí, has canviat. És clar. Però això no vol dir que hagis empitjorat. Vol dir que estàs en un altre lloc. Amb altres prioritats. Altres reptes. Altres aprenentatges per fer.
No es tracta de replicar tot el que vas ser. Es tracta de continuar creixent. De trobar noves maneres de prosperar.
El futur no està escrit… i tampoc té superpoders
I després hi ha l’altre costat del mirall: el “jo” del futur.
Aquell que de vegades imaginem com un ésser extraordinari que aconseguirà tot el que avui no ens atrevim a fer… o, al contrari, com algú incapaç, cosa que ens frena en el present.
Li deleguem tasques com:
✔ Canviar de feina.
✔ Començar a cuidar-se.
✔ Tenir aquella conversa incòmoda.
✔ O, simplement, ser feliç d’una vegada per totes.
I tot i que és bo tenir objectius, hi ha un risc quan imaginem el “jo del futur” com una mena d’heroi que ho resoldrà tot.
📌 Perquè… serà simplement tu, amb altres vivències, emocions i eines. Però tu.
I a l’altra banda, també hi ha qui l’imagina fracassant:
❌ No estant a l’altura d’una nova feina.
❌ Començant a cuidar-se… però deixant-ho estar al cap de poc.
❌ Gestionant molt malament aquella conversa pendent.
❌ O, senzillament, sense aconseguir ser feliç.
⚠️ Idealitzar-lo massa ens pot portar a procrastinar avui. I infravalorar-lo, ens pot omplir de por i paralitzar-nos.
El meu consell: Fes les paus amb tots els teus “jo”
Conviuràs tota la vida amb tu mateix, així que és important estar en pau amb el teu passat, el teu present i el teu futur.
Pots provar el següent:
🔸 Mira el teu “jo” del passat amb comprensió, com miraries un bon amic. I en lloc de castigar-te pels errors, intenta veure’ls com una part del teu camí.
🔸 Mira el teu “jo” del futur amb confiança, sense idealitzar-lo ni carregar-lo de por. I, en lloc de deixar-li tota la responsabilitat, comença a ajudar-lo des d’avui.
🔸 I mira’t a tu, aquí i ara, amb afecte. Celebra el que ets avui i anima’t a continuar creixent.
Sigues compassiu amb tu mateix i estima’t molt, sempre. Et sentiràs millor. Més en pau. Més centrat. Més capaç.
I el teu “jo” present, què en pensa?
Com et parles a tu mateix quan penses en el teu passat o en el teu futur?
Ets dels que es castiguen… o dels que s’animen?
T’escolto als comentaris. 👇